dimecres, 19 d’agost del 2009

Francesc Macià i Llussà (1859-1933)











L’home, el líder, el polític

Francesc Macià i Llussà va néixer a Vilanova i la Geltrú el 21 d'octubre de 1859 i va morir a Barcelona el 25 de desembre de 1933, essent President de la Generalitat de Catalunya.

El 2008 es va escaure el 75è anniversari de la seva mort. El 2009 s'escau el 150 anniversari del seu naixement. Per això commemorem la seva personalitat.


Originàriament, el material d'aquest bloc va ser el Guió per a una exposició de fotografies.

El text del guió és de Josep Maria Solé i Sabaté

Les imatges pertanyen en la seva major part al llibre Francesc Macià, una vida en imatges (Generalitat de Catalunya, departament de la Presidència, 1984)

També hi ha imatges inèdites, que ens han estat facilitats pels Casals Catalans de l'Argentina i de Xile.

La realització dels materials de l'exposició (per als Casals Catalans) i d'aquest Bloc han anat a càrrec de Margarida Aritzeta.

Fill de la terra


Francesc Macià i Llussà va néixer a Vilanova i la Geltrú el 21 d’octubre de 1859, fill de Joan Macià i Artigas i de Maria Llussà i Segarra.

En un temps benestants, arribaren a tenir negoci propi, encara que els seus inicis foren molt modestos. De família nombrosa, formada per sis nois i una noia, Macià fou el tercer fill i per tant, seguint la tradició catalana, no fou l’hereu.

L’aptitud pels estudis, el seu tremp personal, les precàries condicions familiars per la mort prematura del seu pare (als 47 anys) i el prestigi que aleshores tenia l’estament militar, dugueren el jove Macià a la carrera militar.

La indústria catalana es trobava en un moment de prosperitat i el comerç amb les colonies espanyoles era important. Vilanova era una ciutat industrialitzada on abundava el diner, gràcies, principalment, a l’exportació de teixits (velluts, fil i cotó) a l’illa de Cuba.
Des de la seva platja s’embarcaven els productes procedents de les vinyes del Penedès destinats al comerç. Vilanova bullia d’activitats, de societats i institucions culturals, totes elles encapçalades per la burgesia liberal.

Les colonies espanyoles eren un element vital de la vida vilanovina, de manera que també s’importaren de Cuba influencies i tradicions, com l’estil de les noves cases o el mateix carnaval, tan definitori de la capital del Garraf. Aquestes raons ajuden a explicar per què la gent s’identificava amb els militars espanyols, ja que l’Exèrcit, les seves tropes, defensaven l’imperi colonial que feia possible aquesta prosperitat.

Francesc Macià, de petit, en una fotografia d'estudi

La carrera militar




Francesc Macià entrà als 17 anys a l’Acadèmia Militar de Guadalajara, on estudià fins el 1880.















Amb 21 anys, completà la formació a Madrid i a Barcelona, on obtingué el grau de tinent telegrafista en la secció de coloms missatgers.














Als vint-i-tres anys fou enviat a Càdis.






Al cap de dos anys, Macià retornava com a Cap de la Comandància d’Enginyers de Lleida.



Macià era un militar de carrera, amb tot el que això significava de valors, actituds i compromís amb l’Exèrcit d’Espanya.



Va tenir el rang de tinent-coronel de l'exèrcit espanyol.

Del mar, a terra endins


A Lleida, Francesc Macià contragué matrimoni amb Eugènia Lamarca l’any 1887. Tingué relació constant amb la gent del país, des dels batlles i propietaris fins als lletraferits i pagesos.

Aquest contacte va fer que Macià s’amarés de catalanitat. Ascendí a Tinent Coronel.

Eugènia LamarcaAllà treballà en dos projectes rellevants: el ferrocarril de la Noguera Pallaresa i el Canal d’Aragó i Catalunya.

Aquest darrer s’aconseguí gràcies a la proposta que el mateix Francesc Macià feu al rei Alfons XIII. L’èxit d’aquestes gestions suposà per a molts pagesos convertir les terres de secà en terres de regadiu. Per aquesta raó en Francesc Macià fou elegit president dels Regants Catalans.
De mica en mica, Macià començà a ser sensible a les dificultats que tenia la població per expressar les seves demandes com a treballadors i els seus sentiments més propis de catalanitat.

"Fets del Cu-cut!", la revolta individual


El novembre de 1905, el setmanari satíric Cu-cut! publicà una caricatura del dibuixant Junceda, que l’Exèrcit considerà ofensiva. En resposta, el dia 25, oficials de l’exèrcit espanyol, en connivència amb alts comanaments militars i civils, en destruïren la impremta i la redacció, així com la del diari “La Veu de Catalunya”, baluarts del catalanisme militant. Era una acció violenta de conseqüències imprevisibles.

D’una banda, el prestigi de l’exèrcit havia quedat tocat de mort després de la pèrdua vergonyant de les colònies espanyoles en l’anomenat “desastre de 1898”. De l’altra, amb la rotunda victòria electoral municipal de la Lliga Regionalista de Catalunya a les eleccions del 12 de novembre de 1905, s’afirmava el catalanisme creixent.

Després de l’acció del Cu-cut! els militars demanaren l’adhesió personal dels caps de les guarnicions de tot l’Estat.

Francesc Macià, Tinent Coronel d’Enginyers a la Comandància de Lleida, es negà a donar suport a una acció tan decididament anticatalana i ho qualificà públicament de “fets salvatges d’indisciplina”.

A partir d’aquest moment, adquirí un pefil propi, nítid i destacat en la vida política de Catalunya i Espanya.

Les conseqüències polítiques més immediates d’aquests fets, foren el decret de suspensió de les garanties constitucionals a Barcelona, el desembre de 1905, i la Llei de Jurisdiccions l’any següent, amb la qual es pretenia que tota ofensa de paraula o escrit a l’exèrcit, a la pàtria o als seus símbols fossin jutjats en consell de guerra.

Aquesta Llei suposaria “de facto” que el poder civil quedava sotmès al poder de l’exèrcit, fet reiteradament denunciat per tots els demòcrates. Era la potenciació permanent de l’intervencionisme militar en la vida política de l’Estat. Llavor que en futur duria terribles i dramàtics resultats.

La Solidaritat Catalana

La Llei de Jurisdiccions fou aprovada pel Congrés i el Senat amb els vots en contra dels regionalistes i dels republicans. La sobirania del poder civil amb aquesta llei desapareixia.

Davant d’aquesta ofensiva, les forces polítiques catalanes, a excepció dels lerrouxistes, s’aplegaren en un moviment anomenat Solidaritat Catalana. Hi participaren regionalistes, federals, republicans, nacionalistes i carlins.

El programa de Solidaritat Catalana, redactat per Enric Prat de la Riba, es presentà el 14 d’abril de 1906. Demanava la derogació de la Llei de Jurisdiccions, així com la descentralització de l’Estat en favor de les “regions”. El mobilitzador més destacat fou en Francesc Cambó.

L’amalgama de sensibilitats polítiques dels diferents partits que formaren Solidaritat Catalana els portaren a confeccionar un programa de mínims que tots poguessin subscriure. Deixava de banda els problemes socials que Catalunya tenia plantejats i que donaren lloc el 1909 a la Setmana Tràgica.

L’agost de 1907, paral.lelament a la presentació de Solidaritat Catalana al Parlament, a Barcelona neixia Solidaritat Obrera.

Aquest antagonisme entre els uns i els altres fou explotat premeditadament pels partits d’obediència espanyola, majoritàriament els lerrouxistes, que pretenien enfrontrar els treballadors pel seu lloc d’origen per així allunyar-los de la catalanitat.

Francesc Macià reunia en la seva persona dos elements: una forta catalanitat i una profunda sensibilitat social. Els dos pols que fins al moment s’havien entès com a antagònics pels partits representats al Parlament, foren l’eix vertebrador de la vida política d’en Macià.
L’actuació de Francesc Macià sacsejà tot el país.
Retrat de Macià per Ramon Casas

El "cas Macià". L'home pur

En les eleccions de 1906, Francesc Macià es presentà com a canditat de Solidaritat Catalana per les Borges Blanques, poble natal dels seus pares, i també per Barcelona, ja que va resultar ser l’home de consens en un moment de màxima crispació política. Era l’únic candidat que es presentava per dues actes.

L’Exèrcit ho considerà una indignitat. Li demanaren que reconsiderés la seva decisió o se li aplicaria un tribunal d’Honor per expulsar-lo. Deien que ser militar era incompatible amb ocupar o exercir càrrecs polítics, malgrat que a les dues cambres hi havia Diputats i Senadors militars.

El Tinent Coronel Macià Macià no s’hi repensà i es negà a presentar-se pel Partit Conservador liderat per Antonio Maura, del qual el seu sogre Agapito Lamarca era el delegat a Lleida.
Llavors fou traslladat a Santoña, Santander, l’1 d’abril de 1906, com a director d’obres del Castell-penal del Dueso. Es pot considerar el seu primer “exili”.
Vista del penal del Dueso
La premsa es va fer ressó àmpliament de l’afer Macià, que no va poder participar en la campanya electoral. Els catalans començaren a sentir curiositat per aquell home audaç, pur i noble, en qui molts ja es començaven a sentir identificats.

El Macià internacional (I), corresponsal de guerra

El 17 de novembre de 1916, Francesc Macià inicià un viatge com a corresponsal de guerra per al diari “La Publicitat”, que li suposà un coneixement directe de la situació militar i política internacional i li permeté alhora la coneixença de persones, civils i militars, de rellevància en l’àmbit europeu.

L’any 1918, com a culminació de l’obra de la Mancomunitat, es presentava a Madrid un projecte d’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que va ser refusat. En canvi, a Europa, en acabar la Primera Guerra mundial, Irlanda s’independitzava de la Gran Bretanya i naixien una munió de països a conseqüència de la disgregació de l’Imperi Austro-Hongarés.

En aquest context, l’any 1919 Francesc Macià fundà la Federació Democràtica Nacionalista. El seu objectiu era una República Catalana, amb un ideari radical tant a nivell nacional com en política social.


Manifestació pro Estatut integral el novembre de 1918 a la plaça de Sant Jaume

La crítica al catalanisme de la Lliga

Els anys 1920-21 van ser els anys del Sindicat Lliure, dels atemptats personals, de ”la llei de fugues”, dels assassinats i de guerra social. Entre les víctimes hi hagué personatges destacats de l’escena política com l’advocat i catalanista republicà Francesc Layret o Eduardo Dato, darrer president del Consell de Ministres Espanyol.


La situació política espanyola també es va veure greument afectada pel desastre militar al Marroc. Malgrat tot, la Lliga Regionalista va entrar a formar part dels govern espanyol i Francesc Cambó, que havia estat l’ànima de Solidaritat Catalana, ocupava la cartera de ministre de finances.

Francesc Macià va criticar durament els regionalistes tractant-los de deslleials. Afirmava que per arribar al poder havien bandejat els seus idearis nacionals. Macià, l’home honest, pur i noble tenia aleshores 63 anys. Se’l començava a anomenar l’Avi.




Carta de Macià donant-se de baixa de la Lliga Regionalista



Macià a Bàndol (Provença) amb els seus néts, el 1924.

Primer exili: la preparació de la invasió de Catalunya per Prats de Molló


El desastre militar de 1921 al Marroc, que havia costat milers de vides de soldats, provocà una dura discussió al Congrés dels Diputats d’Espanya. La demanda de responsabilitats arribava fins al rei Alfons XIII.

El 13 de setembre de 1923, des de Barcelona, el cop d’estat del General Primo de Rivera instaurà una dictadura militar amb un suport vergonyant de la Lliga Regionalista. A partir d’aquell moment, la Dictadura va anar anul·lant sistemàticament tota l’obra de la Mancomunitat i va començar a perseguir la llengua, la cultura, els símbols i persones significades pel seu catalanisme.

Macià arribà a Perpinyà a mitjans d’octubre. Creia que en l’exili tindria més llibertat per enfortir l’obra de la llibertat de Catalunya.

Davant les accions del catalanisme més moderat d’Acció Catalana a la Societat de Nacions, ell treballà per fer un front únic contra la Dictadura i va planejar una acció sense precedents: la invasió de Catalunya des de l’Estat francés. Necessitava suport econòmic per tal d’organitzar una sòlida infraestructura: compra d’armes i municions, obertura d’oficines, viatges, etc... I voluntaris disposats a la lluita.

Amb aquest objectiu, va crear el “comité d’Acció Lliure Aliança”, que aplegava persones de diverses formacions polítiques: Estat Català, anarco-sindicalistes de la CNT, comunistes, nacionalistes, vascos... Contactà amb tots els centres catalans d’Amèrica, dels quals obtingué importants ajuts econòmics. En canvi, el seu viatge a Moscou (octubre-novembre del 1925), tot i haver estat introduït per Andreu Nin a la Internacional Comunista, no va rebre cap resposta.



Macià a la muralla del Kremlin, a Moscou

Prats de Molló

El 30 d’octubre de 1926 sortí de París una primera expedició d’homes per envair Catalunya. Durant els tres dies següents, altres grups armats sortiren de diferents llocs de l’Estat francès. Havien de trobar-se a Prats de Molló (Vallespir) i d’allí passar la frontera espanyola per arribar fins a Olot (Garrotxa), on suposadament se’ls unirien altres catalans des del propi territori.

Macià, però, no comptava amb prou homes i hagué de recórrer a exiliats italians a França que havien fugit de Mussolinni. Entre ells hi havia Riciotti Garibaldi, descendent d’en Giuseppe Garibladi, el gran mite de la unificació italiana, el qual resultà ser un agent secret de Mussolini. L’espia denuncià a la policia francesa tots els moviments dels catalans, amb Macià al capdavant.

Els expedicionaris foren detinguts a Prats de Molló el dia 4 de novembre de 1926.
Alguns foren expulsats de França, la majoria s’instal.laren a Bèlgica

Prats de Molló, el judici

Els que foren considerats caps de la invasió frustrada de Prats de Molló, en total disset imputats, varen ser jutjats. Francesc Macià fou empresonat a la Santé, a París, on passà dos mesos.

Cal dir que els foren aplicades penes molt lleus, gràcies a la intervenció de l’advocat defensor Henri Torres.

Malgrat la derrota, el procés situà Catalunya en el primer pla de l’opinió pública mundial. Macià tenia aleshores 67 anys.


Durant el judici, diversos dibuixants varen fer caricatures a Macià.








La família Macià s’acomiada de l’advocat Henri Torrès, en abandonar París.

Exili a Bèlgica i viatges

Després de l’expulsió de França pel judici dels fets de Prats de Molló, l’agost de 1927, Macià i els seus més directes col·laboradors reben l’hospitalitat, roba i aliments de Brusel·les. Aquesta càlida acollida deu molt a Jaume Mir, un català afincat a Brusel·les, heroï condecorat pel govern belga per la seva valerosa actuació a la guerra del 1914-1918.


A Bèlgica, Francesc Macià hi romangué fins mitjans de novembre. Hi va fer un breu període de reflexió política i de descans de salud, ja que l’havia afectat la humitat durant l’empresonament a la Santé.


Aleshores Macià tenia 68 anys llargs.

És a Bèlgica on pren la decissió de fer el viatge a Amèrica per enfortir els lligams amb els “ únics que heu ajudat positivament i moralment el nostre alçament no reeixit”. Al cap de poc més d’ un any per terres americanes el país que l’acull de nou és Bèlgica Novembre 1928), ja que no obtingué permís de residènvia ni a Suissa, ni a França.


Començà aleshores un període intens de viatges de Francesc Macià per tot arreu d’Amèrica, juntament amb el poeta Ventura Gassol, que li feia de secretari. Anaren a Xile, Argentina, Uruguai, Nova York i en acabar retornaren a Brusel.les. La seva imatge s’anava engrandint cada cop més en l’imaginari col·lectiu del poble de Catalunya.


Aquests viatges sempre es feren amb el suport dels centres i casals catalans, que no solament hi aportaren tota la infraestructura necessària sinó que foren heralds de la bona nova catalana arreu on anés Francesc Macià.

Francesc Macià a l'Argentina

Francesc Macià, Ventura Gassol i uns acompanyants, a Montevideo




Macia arribà a l'Uruguai, els primers dies del 1928. Entrà clandestinament a l'Argentina i, després d'un procés judicial, hi residí set mesos; allà recorregué els centres catalans de Buenos Aires, Rosario, Córdoba, La Plata i Mendoza.

Les dificultats d’admissió magnificaren la seva presència pública i serviren de campanya de propaganda inesperada. L’arribada a tot arreu anà seguida de gran expectació.


Es discutí sobre la situació de Catalunya, s’exaltaren els esperits i els termes identitaris, es denuncià l’intent de repressió espanyol més enllà de les seves fronteres, l’organització d’actes patriòtics serviren d’agitació dels cors i de difusió de la causa catalana.

Francesc Macià a Xile

Francesc Macià, després de l'Argentina, anà a Xile.
Va estar amb els catalans de Valparaíso. I des de Xile s'embarcà cap a Cuba.

Francesc Macià a Cuba, la Constitució de l'Havana


Macià, després d’una breu estada farcida de reunions i contactes a Xile, arribà a Cuba l’agost de 1928.

L’entusiasme s’estengué per tots els centres catalans de l’illa, allà tingué temps de presidir l’Assemblea Constituent del Separatisme Català que aprovà la constitució d'una futura República Catalana (setembre-octubre del 1928).


La definició política d’aquesta Catalunya es reflectí en els 212 articles d’una “Constitució Provisional de la República Catalana”, conjunt legislatiu voluntarista aprovat el 2 d’octubre de 1928 a l’Havana per l’Assamblea del Partit revolucionari Separatista Català, format pels catalans residents a Cuba des de feia anys.

Retorn a Catalunya


El 25 de setembre de 1930 Francesc Macià retornà a Catalunya sense autorització. Eren els temps de la “Dicta-blanda” del General Berenguer.

Macià no fou detingut, però l‘expulsaren altre cop cap a França, cosa que fou vista com una manifestació de feblesa governamental que encoratjà el poble de Catalunya.




Continuà els contactes amb la més diversa oposició politica i militar, la idea del retorn a Catalunya s’enfortí davant l’evident crisi de la Dictadura, tot seguint els contactes amb els republicans nacionals que gestaven la formació d’un partit republicà català.



La ciutadania es preparava per a les eleccions.













Macià retornà definitivament a Catalunya el 22 de febrer de 1931, ara ja amb tots els permisos.









La República catalana


Amb la convocatòria d’eleccions municipals per al 12 d’abril es va reprendre la vida democràtica a Catalunya.

Al llarg del matí del dia 14 començaren a confirmar-se les notícies del triomf d’ERC a tot Catalunya i de les esquerres a l’Estat Espanyol. Aquest fet dugué a la inesperada proclama de Lluís Companys de la República.

Poc després en Macià es dirigí també a l´Ajuntament cap allà a les dues i entre un munt de gent que vol felicitar-lo i crits de visques, cap a un quart de tres va proclamar la República Catalana, després va travessar la Plaça i enmig de l´entusiame de la gent al Palau de la Generalitat, després d´un tempteig dialogat breu amb el president de la Diputació provincial, Joan Maluquer i Viladot, va sortir al balcó i va ratificar la proclamació de la República Catalana, com a Estat integrant d´una Federació de Repúbliques Ibèriques.

L´extensió de la notícia desbordava alegria als carrers. A la primavera i a l´esclat de la natura s´hi afegia un element nou que no va parar de dir-se aquells dies, i tot sense costar una gota de sang! A la capital de l´Estat, hores després, s´instaurava un govern provisional de la República, que obligava a revisar la proclamació catalana.

dimarts, 18 d’agost del 2009

President de la Generalitat


El 17 d´abril de 1931, el Govern provisional republicà va arbitrar amb les autoritats catalanes una fórmula de govern que recuperava i adoptava el nom de la Institució per la qual el Principat s´havia governat des de 1359, any en què Berenguer de Cruïlles la presidí, fins el 1714, que va ser abolida després de l’11 de Setembre. Es restaurava la Generalitat de Catalunya.


Francesc Macià es va convertir en el primer president de la història de la Generalitat elegit a través d’unes eleccions democràtiques.


Fotografies

Vessant públic: Macià amb Niceto Alcalà Zamora, 26 d’abril de 1931, Montjuïc













Aclamat a Blanes































Vida privada: Amb la família a la Casa dels Canonges, al Palau de la Generalitat









El paper institucional: el referèndum de l'Estatut

Aleshores caldria debatre l´Estatut que el poble de Catalunya s´havia atorgat a partir del projecte elaborat a Núria.

Francesc Macià rep Pompeu Fabra, que li lliura les targetes recollides per “Palestra” a favor de l’Estatut.


La votació popular d´un cens de 792.574 persones, recollí 593.691 vots favorables i 3.171 de contraris.
L´abstenció fou d’un 38 per cent. Aleshores les dones no tenien dret de vot, però a Barcelona es recolliren 146.444 signatures femenines a favor de l´estatut i 235.467 a la resta de les comarques del país.


Francesc Macià, acompanyat de destacats polítics catalans, dugué com a President de la Generalitat de Catalunya el projecte d´Estatut a les Corts amb mà estesa i declarada magnificència.

El paper institucional: l'Estatut

Manifestació a favor de l’Estatut a la plaça de Sant Jaume el 24 d’abril de 1932.


El 9 de setembre de 1932, l’Estatut d'Autonomia fou aprovat.
Hi votaren a favor socialistes, radicals, radical-socialistes, federals, components de la minoria basco-navarres, els galleguistes i la minoria catalana.
El lliurament definitiu de l’estatut es va fer de forma volgudament simbòlica el 15 de setembre a Sant Sebastià. Posteriorment el President del govern espanyol el vingué a oferir a Catalunya.

Una idea havia estat cabdal en la consciència social de l’época, Catalunya havia obtingut l’autogovern sense vessar una gota de sang.

De la mà de l’Avi, Catalunya s’encaminava vers uns camíns de modernitat, justícia i igualtat.

El paper institucional: l'Estatut... retallat

Macià rep els diputats catalans a la Generalitat després d’aprovar-se l’Estatut a Madrid (1932)

Votant en el que van ser les seves darreres eleccions

Macià vota en les eleccions a Corts del 19 de novembre de 1933

De la persona al mite: escultures










L’escultor Josep Clarà modelant un bust de Macià el 1933


Bust per Martí Llauradó, 1933


















Bust per Josep Clarà, 1933.












Bust per Rafael Solanic, 1933

La creació del mite Macià

Macià en un míting el 1933
























La fotografia es converteix en un cartell per al Front d'Esquerres, el febrer de 1936.

Mort de Francesc Macià

Francesc Macià morí el dia de Nadal de 1933.





El pas del seguici funerari de Macià per la Gran Via va ser seguit per una multitud.

La seva desaparició deixava el país orfe, però la seva acció havia marcat el camí del somni per on Catalunya podia avançar.

Francesc Macià i Llussà (1859-1933)



Francesc Macià i Llussà va néixer a Vilanova i la Geltrú el 21 d'octubre de 1859. Va morir a Barcelona, al Palau de la Generalitat, el 25 de desembre del 1933 essent President de la Generalitat.

El 2008 es va escaure el 75è anniversari de la seva mort
El 2009 s'escau el 150 anniversari del seu naixement


L’home, el líder, el polític

Guió de Josep Maria Solé i Sabaté
Imatges del llibre Francesc Macià, una vida en imatges (Generalitat de Catalunya, departament de la Presidència, 1984)

Realització: Direcció General d'Acció Departamental
També imatges inèdites

150 anys del naixement de Francesc Macià i 75 anys de la seva mort

150 anys del naixement de Francesc Macià i 75 anys de la seva mort