El desastre militar de 1921 al Marroc, que havia costat milers de vides de soldats, provocà una dura discussió al Congrés dels Diputats d’Espanya. La demanda de responsabilitats arribava fins al rei Alfons XIII.
El 13 de setembre de 1923, des de Barcelona, el cop d’estat del General Primo de Rivera instaurà una dictadura militar amb un suport vergonyant de la Lliga Regionalista. A partir d’aquell moment, la Dictadura va anar anul·lant sistemàticament tota l’obra de la Mancomunitat i va començar a perseguir la llengua, la cultura, els símbols i persones significades pel seu catalanisme.
Macià arribà a Perpinyà a mitjans d’octubre. Creia que en l’exili tindria més llibertat per enfortir l’obra de la llibertat de Catalunya.
Davant les accions del catalanisme més moderat d’Acció Catalana a la Societat de Nacions, ell treballà per fer un front únic contra la Dictadura i va planejar una acció sense precedents: la invasió de Catalunya des de l’Estat francés. Necessitava suport econòmic per tal d’organitzar una sòlida infraestructura: compra d’armes i municions, obertura d’oficines, viatges, etc... I voluntaris disposats a la lluita.
Amb aquest objectiu, va crear el “comité d’Acció Lliure Aliança”, que aplegava persones de diverses formacions polítiques: Estat Català, anarco-sindicalistes de la CNT, comunistes, nacionalistes, vascos... Contactà amb tots els centres catalans d’Amèrica, dels quals obtingué importants ajuts econòmics. En canvi, el seu viatge a Moscou (octubre-novembre del 1925), tot i haver estat introduït per Andreu Nin a la Internacional Comunista, no va rebre cap resposta.
Macià a la muralla del Kremlin, a Moscou
