"Fets del Cu-cut!", la revolta individual

El novembre de 1905, el setmanari satíric Cu-cut! publicà una caricatura del dibuixant Junceda, que l’Exèrcit considerà ofensiva. En resposta, el dia 25, oficials de l’exèrcit espanyol, en connivència amb alts comanaments militars i civils, en destruïren la impremta i la redacció, així com la del diari “La Veu de Catalunya”, baluarts del catalanisme militant. Era una acció violenta de conseqüències imprevisibles.

D’una banda, el prestigi de l’exèrcit havia quedat tocat de mort després de la pèrdua vergonyant de les colònies espanyoles en l’anomenat “desastre de 1898”. De l’altra, amb la rotunda victòria electoral municipal de la Lliga Regionalista de Catalunya a les eleccions del 12 de novembre de 1905, s’afirmava el catalanisme creixent.

Després de l’acció del Cu-cut! els militars demanaren l’adhesió personal dels caps de les guarnicions de tot l’Estat.

Francesc Macià, Tinent Coronel d’Enginyers a la Comandància de Lleida, es negà a donar suport a una acció tan decididament anticatalana i ho qualificà públicament de “fets salvatges d’indisciplina”.

A partir d’aquest moment, adquirí un pefil propi, nítid i destacat en la vida política de Catalunya i Espanya.

Les conseqüències polítiques més immediates d’aquests fets, foren el decret de suspensió de les garanties constitucionals a Barcelona, el desembre de 1905, i la Llei de Jurisdiccions l’any següent, amb la qual es pretenia que tota ofensa de paraula o escrit a l’exèrcit, a la pàtria o als seus símbols fossin jutjats en consell de guerra.

Aquesta Llei suposaria “de facto” que el poder civil quedava sotmès al poder de l’exèrcit, fet reiteradament denunciat per tots els demòcrates. Era la potenciació permanent de l’intervencionisme militar en la vida política de l’Estat. Llavor que en futur duria terribles i dramàtics resultats.